larne molt, va posá ses mans demunt un sargent, estirat y fiero y andalús, que va prende sa llecencia poch després d‘acabada sa guerra d‘Africa. Va dexá de serví el rey per vení á essê esclau de la sonyora Jusepa.
Penjá, el senyó Pepe, com a recordansa des centenars de moros escabetxats, es sabre, es ros, es poncho y es demés trastos de matá; pero regalá es calsons, com á regalo de casament, á sa novia.
A molts d‘aquests homos forts, per andalusos y per guerreros que sian, los ne pren com á n‘es vi de fogoneu: quant está dins es cup, en es plê des bull, mata sa gent que sols s‘hi arramba; pero una vegada trascolat... no res: brou de llántia.
Axí n‘hi prengué á n‘el senyó Pepe; encara qu‘estava á la flò del mon, passá molt poch temps de trascolat desde es cup de sa milicia y des bull des fadrinatje á dins es tonell des matrimoni; y ja no tenía forsa, no solament per matá una mosca, sino que sempre parexía que tenía pò de que‘l matassen á ell. ¡A ell, que deya molt serio, que tots es peixos y taques de ranxo des séu uniforme, eran esquits de cervell de moro y de sanch de biduí!...
La senyora Jusepa se posá es calsons, y no‘l dexava piulá. Fins y tot li doná orde de parlá en mallorquí, si volia que l‘entengués, y que dexás aná ses forasterades que no més servian per darse tò.
Pàgina:Aygo-forts (1913) - Gabriel Maura i Montaner.pdf/207
Aquesta pàgina ha estat revisada.
