Hi anaya una mare honradíssima, de familia principal, per demanarlos un remey segú, per rompre s’etcís d’una polissona, qu’havía servit á ca-séua, y que duya es seny begut á n’es séu fiy majó.
Hi anava una fadrina veyarda, tan rica de bens com despossehida de gracies, que volía que li féssen ses cartes, costás lo que costás, per veure si era cert lo que li deya es cap y havia somiat tres vespres seguits, respecte de una persona que tenía interés per ella.
No hi faltava qualque viuda, cap de casa, que li duya, perque ho venés per sota-má, una dotzena de cuberts amb sa cifra mitx llimada y un medalló ó ventay ó retrato de miniatura y de gran mèrit, que dexavan aná, quant los treyan des papés descolorits y d’ets estuches picats, s’aroma d’antiguedat que no’s pot falsificá.
Alguna xòrca orgullosa, pero lletja, los demanava uns polvos per fé parlá, d’adormit y somiant, es sèu espós, perque ella tenía algunes sospites... y volia sorti de duptes... per está tranquila.
Una viuda, jove y plantosa, hi anava, feta un mar de llágrimes, y los contava pedres menudes, sa traició d’un subjecte mal ánima, que l’havía enganada per massa bona y per massa bon cò; y ja qu’ell no li volía torná s’honor, volía que ley proporcionassen, pero prest, ses Peparrines.
Pàgina:Aygo-forts (1913) - Gabriel Maura i Montaner.pdf/223
Aquesta pàgina ha estat revisada.
