Pàgina:Canigó (1901).djvu/193

 Y jo plorava ab ells y encara ploro,
 mes ¡ay! sens esperança de conhort,
 puix tot se'n va y no torna lo que anyoro,
 i depressa, depressa, jo m'esfloro,
 rusch hont l'abell murmuriós se's mort.

 —Caurèm plegats,—lo de Cuxá contesta.—
 Jo altre cloquer tenía al meu costat:
 rival dels puigs, alçava l'ampla testa,
 i ab sa sonora veu, dolça ò feresta,
 estrefeya'l clari ò la tempestat.

 Com jo, tenía noucents anys de vida,
 mes, nou Matusalem, també morí;
 com Goliat al rebre la ferida,
 caygué tot llarch, y ara á son llit me crida
 son insepult cadavre gegantí.

 Abans de gayre ma deforme ossada
 blanquejará en la vall de Codalet;
 lo front me pesa més, y á la vesprada,
 quan visita la lluna l'encontrada,
 tota s'extranya de trobarmhi dret.

 Vaig á ajáurem també: d'eixes altures
 tu baixarás á reposar ab mi,
 y ¡ay! qui llaure les nostres sepultures
 no sabrá dir á les edats futures
 hont foren Sant Miquel y Sant Martí.—