Pàgina:Canigó (1901).djvu/41

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Com jardinera, la vall d'Eyne'ls mostra,
 al vèurels serrejar per la montanya,
 la faldada de flors que á la Cerdanya
 aboca al náixer cada jorn d'abril;
 y ab mots d'amor distretes ses orelles,
 indignes son d'ohir vostra canturia,
 ¡oh serafins! que en aquella hora, en Nuria
 bastíau per la Verge un camaril.


 ¿Per què t'amagas, Camprodon fresquívol,
 violeta del bosch en ta ribera?
 ¿en ton sojorn d'eterna primavera
 no vols que sentin tos suaus olors?
 Ribas, y tu, pastora del Pirene
 que en lo Freser vens a mirar ta cara,
 ¿no vols que vejan ta hermosura encara?
 poncelles, ja us veurán quant siau flors.


 De puig en puig pe'l Coll de Finestrelles
 s'enfilan de Puigmal á l'alta cima;
 tota la terra que'l meu cor estima
 desde ací's veu en serres onejar:
 Olot y Vich, Ampurias y Girona,
 y allá, en lo cor de l'espanyola Marca,
 lo Montserrat, de quatre pals com barca
 que d'Orient la Perla'ns ve á portar.


 Un gran arbre ajagut es lo Pirene
 que mira ses brancades poderoses