Pàgina:Canigó (1901).djvu/51

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 A voltes dins ses coves de vidre sona y canta;
 lo viatger ou música suau sota sa planta;
 ¡ay d'ell! si no fa al cántich de la sirena'l sort,
 lo pont de neu se trenca que amaga la gelera
 y es la clivella hont vèurela somía, una rodera
 del carro de la mort.


 Mirau la cima excelsa tot allunyantne'ls paços,
 mirau sa cara sense voler dormí' en sos braços;
 paranys amaga horribles ab plechs del seu vestit.
 De Neto, deu celtíber, es filia la deesa;
 però fugiu: sa nua bellesa, es la bellesa
 del ángel malehit.


 Mes com sobre sepulcre desert herba florida,
 més alt que'l dels abismes un Angel bell vos crida:
 es l'Angel de la patria, que guarda'ls Pirineus;
 ab ses immenses ales cobreix la cordillera,
 ab l'una'l promontori tocant de cap de Higuera
 y ab l'altra'l cap de Creus.


 ¡Quins crits més horrorosos degué llançar la terra
 infantant en ses joves anyades eixa serra!
 ¡qué jorns de pernabatre, qué nits de gemegar,
 per traure á la llum pura del sol eixes montanyes,
 del centre de sos cráters, del fons de ses entranyes,
 com ones de la mar!