Pàgina:Canigó (1901).djvu/52

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Un jorn ab terratrémol s'esbadellá sa escorça,
 resclosa d'hont al rómpres brollá ab tota sa força
 un riu d'aygues bullentes d'escumes de granit,
 que al bes gelat dels ayres se fixa en la tempesta,
 y'l mar llançá, per ferlo més alt, damunt sa testa
 sos peixos y son llit.


 Passaren anys, passaren centuries de centuries
 abans que s'abrigassen de terra y de boscuries
 aqueixes ossamentes dels primitius gegants,
 abans que tingués molsa la penya, flors les prades,
 abans que les arbredes tinguessen aucellades,
 les aucellades cants.


 Pe'l gel y rius oberta, prengué la cordillera
 agegantada forma de fulla de falguera;
 com solch sota l'arada quant cada vall s'obrí,
 quant al amor y vida la plana fou desclosa,
 Deu coroná la cima més alta y grandiosa
 d'eix Guayta gegantí.


 Y Espanya, que tenía ja un mar en cada espona,
 sols per breçarla y ferli murmuri al llit de l'ona,
 que per barrons té'ls Picos d'Europa y lo Puigmal,
 per cobrecel sens núvol lo cel d'Andalusía,
 per ferli de custodi, tingué desde aquell día
 un Angel al capçal.