Pàgina:Canigó (1901).djvu/53

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Miraulo allí entre'ls arbres alçar la noble testa,
 apar una boyrada sa vagarosa vesta;
 de blanques se confonen ses ales ab les neus,
 de gel es sa coraça, de llum sa cabellera
 que ab la del sol barreja, mentres bramant com fera
 lo torb juga á sos peus.


 A sos genolls arrima la formidable llança
 que veuhen desde Iberia, que oviran desde França,
 semblant a la capçada d'un pi descomunal,
 quant la maneja, fentla llampeguejar en guerra,
 quant bat ponts y muralles, volant de serra en serra,
 s'hi aixeca'l temporal.


 Mes ara, desarmantlos, d'amor ab llaços dobles
 lligant va cada día més fort eixos dos pobles:
 los que vehins son ara, demá serán germans;
 y com una cortina fent corre' eixa montanya,
 la gloriosa França, la heroyca y pía Espanya
 se donarán les mans.


 Cego d'amor, Gentil no ovira l'Angel;
 sols veu de cap á cap l'enorme serra,
 de mar á mar l'esmeragdina terra,
 la volta de safir de pol á pol,
 al temps en que á les ones ponentines,
 que ab lo cel fan una mateixa faixa,