Pàgina:Canigó (1901).djvu/63

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Del Canigó'ls fallayres son de pedreny,
 tots s'han batut ab ossos del Pirineu,
 mes sense Tallaferro, ¿què poden fer?
 ¿què poden fer sens testa les mans y peus?
 Tan prompte'l veuhen caure com cauhen ells,
 aterrant á rengleres los agarens.
 Los abets son los cedres del Pirineu,
 parassol per lo cingle, mural pe'l vent,
 alzinars y pinedes los diuhen reys;
 sos tronchs umplen la coma, sa brosta'l cel;
 mes, quant de vora'ls núvols cau lo més ferm,
 bé n'aixafa de murtes y pinatells.
 Los lligan colze á colze, com bandolers,
 y'ls duhen entre llances cap als vaixells.
 Dintre'ls vaixells s'hi senten plors y xisclets:
 minyones son que ploran, les del Vernet,
 les que sardanejavan ahí' al aplech.
 Catives quant les troban, mes ¡ay! com ells,
 les llágrimes que ploran bé son de fel!
 —Cantau, cantau,—los deya moro burler,—
 les cançons que entonavau vora la Tet.
 —¿Còm cantarèm, lo moro, còm cantarèm,
 si sols tenim cadenes en mans y peus?
 ¡Moros de Morería, mal llamp vos crem!—


 No es mort lo comte encara, sols es ferit,
 es ferit de l'espatlla per arma vil;
 no la manejan nobles, sinó assessins.
 No tant com la ferida sent lo despit,
 quant tots los seus veu caure y entre enemichs;
 quant veu que se'ls ne duhen, pensa morir!