Pàgina:Canigó (1901).djvu/69

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 alguns d'ells, com deus marins,
 muntant corcers sense brida.


 D'eixa sala una altra'n ve
 y altres voltes s'hi desclouhen,
 hont, com boyra en cel serè,
 lleugeres ombres se mouhen.


 Un temple's veu més enllá
 ab son altar d'alabastre;
 feta ab cisell sobrehumá,
 la imatge al mitj com un astre.


 La trona espera una veu,
 l'orga una má que la inspira,
 fins apar que espera a Deu
 lo sagrari que s'hi ovira.


 Lo camaril sembla d'or
 de pórfit la portalada,
 se veuhen monjos al chor
 y estols de gent á l'entrada.


 Més enllá hi há un claustre gran
 y Benets que s'hi passejan
 en sos llibres tot resant,
 hont los cántichs ja aletejan.