Pàgina:Cansons de la terra (1866).djvu/144

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.



Lo dia de sant Joan—n' es diada senyalada.
 A Deu vila de Ripoll
 entremig de duas aigas.

Carrè amunt y carrè avall—vaig puntejant la guitarra.
 A Deu vila de Ripoll
 entremig de duas aigas.

Ja la veig dalt d'un balcó—soleta que 's pentinava
ab una pinteta d'or—y un escarpidor de plata.
Ja n' hi tiro un anell d' or—de set pedras viroladas,
ja n' hi tiro un mocador—tot brodat d' or y de plata.
Poso la sella al cavall,—costeta amunt me n' anava,
lo galó negre al barret,—la sabata ensibellada.
Quan á mitja costa sò—sento una veu prima y clara.
Ja me 'n giro al costat dret—veig la meva enamorada.
Ja me 'n giro per detrás—me la veig sota una mata.
Pego volada al cavall—dret á casa seva anava;
quan vaig ser á mig camí—sento tocar las campanas.
Veig venir un amich meu—que depressa caminava.
—¿Me sabrias di' amich meu—per qui tocan las campanas?
—Amich meu jo t' ho diré—per la teva enamorada.
—Vàlgam Deu com pot se' aixó—no hi ha un quart que l' he deixada.
Giro la brida al cavall—cap á casa seva anava.
Aixis que n' entro al carrer—veig mitja porta tancada.
Cortina negra al balcó,—lo meu cor se me n' hi anava.
Ja me 'n pujo escala amunt—com si jo fos de la casa.
Pujo 'l primer esglahó,—pujo 'l segon de la escala,
al ser á dalt del replá—me la veig amortallada.
Ja me li agenollo als peus,—ja li destapo la cara.