Pàgina:Cansons de la terra (1866).djvu/164

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.



La filla del martxant—diuhen qu' es la mes bella
no es la mes bella no—qu' altras n' hi ha sens ella,
 labirondon,
 labirondon, quina donzella,
 labirondon.

Quan ella va á sarau—se posa boniqueta,
lo faldellí bermell—enribetat de negre,
 labirondon,
 labirondon quina donzella,
 labirondon.

La'n trauhen á ballar;—á la dansa primera,
lo ballador li diu:—Amor sou pesanteta.
-En que m' ho coneixéu?—Be es prou de ben coneixe,
la cintureta 'us creix—y 'l davantal s' aixeca,
y el faldellí bermell—d' un pam no 'us toca á terra.
-Culliu aixó Joan,—tirého á la riera.
-Tiréuli vos amor—qu' aixó no es cosa meva.
Los pescadors del rey—pescan á la ribera,
n' han pescat un infant—bonich com una estrella.
De tan bonich que n' es—lo portan á la reyna.
Lo fill del rey ho sap—y la fa presonera.
-Calléu, calléu amor—que 'n seréu presonera:
á la presò del rey—vos seréu la mes bella,
vos hi estaréu set anys—no 'n veuréu cel ni terra.
Al cap de los set anys—treu lo cap en reixeta:
la veu un passatger—que s' ha enamorat d' ella....
-Tornéu demá al matí—la veuréu vestideta,
vestideta de blanch—ab lo butxí darrera,
Lo Sant Crist á las mans—cantant lo miserere.