Pàgina:Cansons de la terra (1866).djvu/164

La filla del martxant—diuhen qu' es la mes bella
no es la mes bella no—qu' altras n' hi ha sens ella,
labirondon,
labirondon, quina donzella,
labirondon.

Quan ella va á sarau—se posa boniqueta,
lo faldellí bermell—enribetat de negre,
labirondon,
labirondon quina donzella,
labirondon.

La'n trauhen á ballar;—á la dansa primera,
lo ballador li diu:—Amor sou pesanteta.
-En que m' ho coneixéu?—Be es prou de ben coneixe,
la cintureta 'us creix—y 'l davantal s' aixeca,
y el faldellí bermell—d' un pam no 'us toca á terra.
-Culliu aixó Joan,—tirého á la riera.
-Tiréuli vos amor—qu' aixó no es cosa meva.
Los pescadors del rey—pescan á la ribera,
n' han pescat un infant—bonich com una estrella.
De tan bonich que n' es—lo portan á la reyna.
Lo fill del rey ho sap—y la fa presonera.
-Calléu, calléu amor—que 'n seréu presonera:
á la presò del rey—vos seréu la mes bella,
vos hi estaréu set anys—no 'n veuréu cel ni terra.
Al cap de los set anys—treu lo cap en reixeta:
la veu un passatger—que s' ha enamorat d' ella....
-Tornéu demá al matí—la veuréu vestideta,
vestideta de blanch—ab lo butxí darrera,
Lo Sant Crist á las mans—cantant lo miserere.