Pàgina:Cansons de la terra (1866).djvu/38

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


cador letrado. » Pus bè, eixas cansons dialogadas, en rahò de ser tan llargas , pochs las saben y volen retenir á la memoria y quan ve 'l dia en que 's tenen que representar , se fa lo que en una comedía nova, se copian y reparteixen los papers entre 'ls que la volen apendre , y 'ls estudian. Una volta acabada la festa, se llansan los papers y ja ningú se 'n recorda[1]. Entre 'ls tan celebrats cants bretons se conservan los diálechs que precedeixen als casaments , tots ells son mòlt bonichs , preciosos si 's vol , mes no sont fets per la musa dels camps. En ells hi ha tot un drama que 'l tè d' haver pensat un cap sol , com l' ha feta un sol enteniment la escena d' una comedia. De bonichs ho son molt ; emperó ¿son naturals? Llegescas lo quin hem posat per nota mes endavant y 's podrá fer judici. Pera fer resaltar mes la diferencia entre eixos dos géneros de poesía compresos baix lo nom general de popular, hem pres per exemple 'ls cants dialogats; lo mateix, ab tot, se pot dir dels cants sacros , alguns histórichs y de eixas interminables rondallas que prenen vis de capítol de libre de cavallería.

Queda pus probat que hi ha dos fonts de poesía popular ; una es la inspiraciò, l' altra l' art. De la primera n' ix la que es verament filla de la terra y com á tal estimada del poble ; l' altra per esser un xich artificiosa no es gayre ben vista de la gent de las masías. Aixís s' esplica perqué tothom sab á la

  1. Nosaltres mateixos al voler posar per nota al poéma catalá La Masia dels amors, la lletra del ball de Rosaura, tinguerem de deixarho corre pus no trobarem qui la sapiguès.