tellans semblan fets pera esser recitats solzament; aixó es lo que 'ns fa creure que la verdadera musa popular en Castella no era la que feya 'ls romansos, y si la que componia eixas estrofas curtas que, acompanyadas de una tonada mes ó menys bonica, canta encara avuy dia lo poble per plassas y carrers. Per nosaltres la vera poesía popular son eixas redondillas que glosavan tan be poetas com Lope de Vega y Góngora, y que modernament han inspirat á un lletrat de las Provincias que 'ns ha fet una obra mestra ab son Libro de los cantares[1]. Los romansos castellans perteneixen mes be al género de imitacions popular, que no al de poesía verament filla de la terra. Y aixó es clar; la condiciò essencial de tota poesía que ha sigut mantinguda per tradició , es la de haver anat acompanyada de música. ¿Hont es pus la tonada que ha conservat, fins á poder ser escrits, eixos romansos tant artístichs que encara avuy poch s'hi trobaria que esmenar? Eixa poesía ha saltat del cap al paper: no es aquella musa que eixint d' un mas, reb de mans de tots quants la troban ó be un concell, ó be una flor, ó be una penyora que la fa mes falaguera y aixerida. La vera poesía popular en Espanya se troba en las provincias; en eixas llengas que la
- ↑ Antoni de Trueba.
dels cants Bretons (Barzar-Breiz), diu en lo prólech d' eixa obra. Lo cant enllassat ab la paraula es la espressió de la vera poesía popular. La seva uniò ab la música es tant íntima , que si 's pert la tonada de una cansò , tambè s' oblidan las paraulas. D' aixó n' hem fet esperiencia á dotzenas de vegadas : dotzenas de vegadas hem vist al qui 'ns duya un cant matarse en va pera podernos donar la lletra de una cansò , no recordarsen fins á tant que s' ha recordat de la tonada.»
