| SOCIO.
|
¡Trista es la historia! ¡oh! sí, sí!
¿Y la meva? ¡deixa tonto!
Son dos paraulas: l'hi conto.
Ara sabrá 'l qu' es patí.
Honrat negociant de suros
lo Pare, que al cel es ja,
treballant y ab mil apuros,
va arribá á fé uns cinch cents duros,
y al morir me 'ls va deixá.
¡Cinch cents duros! ¿Qué farias?
No n' hi ha gaires de mes richs,
pensaba jo, y ab orgías,
en cosa de uns quince dias,
me ^ls vaig gastá ab quatre amichs.
Quan vaig notar que tronat,
me veyan de mala gana,
vaix coneixe 'l disbarat.
¡Era tart, ja habia quedat
com la criada de Santana!
Per xo, vaig seguir la vida
de trueno, vinga gastar;
pero m' hi van posar mida.
¡Aqueixa costum maleida
que hi ha de volgué cobrar!
Deixo á lo seu bon judici
la idea d' aquell infern,
aquell viure, aquell desfici;
sense un clau, sense un ofici;
y ab més deutes que 'l gobern.
Es net: tothom m' empaytava.
¿De trucá á casa? ¡Demani!
Si pel carré 'm descuidaba,
¡paf! ¡inglés! que 'm desmontaba
com la trompeta á l' Hernani.
Mentres vaig tenir dinés
tots me feyan rendivú;
tots deyan ¡qué guapo qu' es!
¡tothom m' estimaba mes!
Quan vaig ser pobre, ningú.
De vosté, rica, n' han dit.
¡Jo sense un clau! ¡quanta pasta
no hauré dat per sé escarnit!
¿De pestes me 'n hi sentit
per tot arreu? ¡Ni 'n Sagasta!
Y aixó sent molt bo y honrat;
pero l' mon que s' enamora
del faust, no ha vist la bondat.
Só un cuadro mal colocat
que li falta llum, senyora.
Per xo insulta ma memoria
y á l' honra m' fa tal estrip,
que hi renunciat ja á sa gloria.
Aquesta es la meva historia.
|
