Pàgina:Cinch minuts fora del mon (1876).djvu/9

«t'estimo; dónam lo sí...» y li vaig dar, la vritat. Tot va se ditxa y gatzara desde aquell infaust moment; y ell, en Joaquim, me deya: are, aixís que arrivi 'l teu Pare, tractarém del casament. Va arribá 'l Pare de viatxa. ¡Ell no hagués arribat may! ¡Pobret! un punyal salvatxa l'asechaba y en la platxa ¡va caure sense dí un ay! Mal ferit lo van portá y al veure allí á n' en Joaquim: Filla, 'm digué aquet, ba... ba... No ho va pogué pronunciá.

SOCIO.

¡Gues anat á trobá 'n Prim!

SOCIA.

Mort lo Pare, es clà, en Quimet era tota ma il-lusió. Jo 'l veya jove, guapet, sempre tant afeitadet, y un posá 'ls peus tant bufó... ¡Trista de mí! Ben aviat(Ab amargura.) l'il-lusió fou desespero. Quan tot estaba tractat, vaig sabé...

SOCIO.

¿Que era casat?

SOCIA.

¡Vaig sabé que era bolero! (Ab desaliento )

SOCIO.

¡Qué diu! vamos, ja n' hi habia per tirá 'l barret al foch!

SOCIA.

Me pensaba que 'm moria. ¡Vaig passá un any! no sortia, no 'm va veurer ningú en lloch. Pero 'l mon se 'n va adonar y ¡amigu quinas tabolas! ¡Com me varen bescantar! ¡De bolero 'n vaig menjar! ¡Fins somiaba castanyolas! Vaig á Reus, lluny de tal farsa, y allí 'm fan l' os mes de mil; pero fill ¡quina comparsa! ¡Tothom volia casarsa pel matrimoni civil! Passa un altre any y sent rica y soltera, torno aquí, me dono al mon una mica y 'l mon encara ho esplica com si hagués passat ahí. Y m' insulta, y ma memoria escarneix d' un modo tal, que hi renunciat ja á sa gloria. Aquesta es la meva historia. ¿Ne sap un altra de igual?