Pàgina:Contes (1907).djvu/77

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 — Un moment, — va dir.
 I va posar el seu ceptre sota l braç pera poder donar la mà an en Joan.
 Però tot seguit que va saber que era un pretendent va posar-se a plorar, el ceptre i el guant li van caure a terra, i va aixugar-se ls ulls amb la seva bata.
 — Atura-t! — va dir. — Serà de tu lo mateix que dels altres. Vine a veure no més.
 Va conduir en Joan an el jardí d'esbarjo de la princesa. Quin espectacle més horrible! De cada arbre penjaven esquelets de tres o quatre princeps que havien demanat la mà de la princesa, però que no havien endevinat les preguntes.
 Al buf més lleu del vent els òssos s'entretocaven, i els aucells fugien esparverats pera no tornar mai més an aquell jardí. Ossos humans servien de tutors a les plantes, i caps de morts fent ganyotes servien de testos pera les flors. Un jardí ben extrany pera una princesa.
 — Ho veus? — va dir el rei. — Te passarà lo que ha passat als altres. Renuncía, doncs, al teu projecte, perquè l meu