Ja heu acabat?—va replicar-li.—Dones bé, company: el primer article de tots es fer la voluntat de Déu, i Déu ens mana la reconciliació.—
I, girant-se un altre cop de cara an els mujiks, els va voler fer entendre la raó; però tots els seus esforços varen esser inutils. En Gavrilo va respondre, inflexible:
—Ja tinc aprop de mitja centuria, amb un fill casat; no he posat mai les mans a sobre de ningú; i avui que aquest murri de l'Ivan me fa condemnar a rebre vint garrotades, haig de demanar-li perdó? Ara hi corro! Prou se recordarà de mi!
La veu li va tornar a tremolar de rabia i no va poder dir res més.
I sen va anar decidit.
L'Ivan també sen va anar.
D'allí a casa seva hi havia dèu verstes de camí: va arribar-hi bastant tard.
Desenganxa l seu cavall i entra a l'isba. La troba deserta: els nois encara són en els camps; les dònes, amb el bestiar. S'asseu en el banc i reflexiona. Se recorda de lo groc que s'ha tornat en Gavrilo quan li han llegit la sentencia i de com s'ha girat de cara a la paret.
