que en Taraska no havia de trigar gaire a marxar amb els cavalls, va obrir la porta cotxera.
—Ja no haig de fer més que sopar i anar-men al llit,—va dir-se l'Ivan.
Se va tirar a l'espatlla l guarniment per adobar i va empendre l camí de la seva isba, sense recordar-se ja den Gavrilo ni de les paraules de son pare. Ja havia alçat el baldó pera ficar-se a dins, quan vet-aquí que va sentir, part defòra del tancat, la veu enrogallada del seu veí que estava insultant an algú.
—Malehit siga!—cridava en Gavrilo.—Mereixeria que l matessin!
l'Ivan se va aturar un moment, parant l'orella i movent el cap. Després va entrar a l'isba.
A dins de l'isba, a la roja claror del foc que hi brillava, la nora de l'Ivan feia rodar el torn en un recó, la seva dòna coïa l sopar, el noi gran s'estava fent uns peucs, el mitjà llegia un llibre, i en Taraska s'amania pera marxar aquella mateixa nit.
—Que bé que aniria tot,—va pensar l'Ivan,—sense aquest remalehit de veí!
Estava d'un humor de déu mil dimonis.
