de la gorra. Els peus quasi no li tocaven a terra.
—Ah! No te n'escaparas!—pensava.
Encara no havia donat dèu gambades, que va veure una gran resplendor, però no cap a l'indret d'ont acabaven de sortir les espurnes. Era la palla del rafec que s cremava, i les flames llepaven la teulada.
L'Ivan va regonèixer l'home. No podia pas dubtar-ne: era en Gavrilo. L'Ivan se va deixar anar sobre l coix lo mateix que un falcó quan cau sobre una alosa.
—El lligaré pera que no se m'escapi,—va pensar.
Però l coix devia haver-lo sentit, perquè se va girar i, amb una lleugeresa inconcebible, va escapolir-se com una llebre a lo llarc del cobert.
—No t'escaparas, perxò, no!—li cridava l'Ivan boi corrent-li al darrera.
Ja l tenia agafat pel clatell, quan en Gavrilo se li va escòrrer d'entre mans i va aferrar-se-li an els panys del vestit. De cop la roba s va esqueixar i l'Ivan va anar per terra.
Però s va aixecar viu com un llamp.
—Assistencia! Assistencia! Agafeu-lo!—
