a casa nostra, que s'està morint. Cuiteu, Ivan: veniu am mi desseguida.
Per fi, l'Ivan va compendre lo que li deien i va seguir an el fill del batlle.
Algunes estelles enceses caigudes sobre l'avi mentres el salvaven, l'havien deixat fet una llàstima. Havia sigut portat a l'isba del batlle, a l'altre cap del poble, en un dels ravals no assolits pel foc.
Quan l'Ivan s'hi va presentar, no hi va trobar sinó la dòna i els nois del batlle: els altres se n'havien anat a veure l foc. Extès sobre un banc, amb un ciri a la mà i els ulls clavats a la porta, el pobre vell esperava son fin.
Quan l'Ivan va entrar, el vell va fer un moviment.
—Ton fill ja es aquí,—va dir-li la mestressa, acostant-se-li.
—Diga-li que s'atanci cap a mi,—va fer l'avi.
Quan va tenir l'Ivan aprop seu, li va dir:
—Tenia raó jo, fill meu? Qui es que ha calat foc an el poble?
—Ha estat ell, ha estat ell, pare!—va respondre desseguida l'Ivan.—L'he sorprès
