aquest fos incomparablement més penetrant. Quan Beatriu fixá els ulls en la planta, el jove vegé com portava la má al seu cos, com per deturar els batecs massa apressats.
— Per la primera vegada en ma vida, digué ella a la flor, jo t'havia oblidada.
— Ara'm recordo, senyora, li digué Giovanni, que m'haveu promés una toia d'aquestes flors carminoses, en cambi del pom que'm vaig permetre de llençar als vostres peus; deixeume, doncs, cullirne algunes y conservarles com un recort d'aquesta entrevista.
Dites aquestes paraules, avençá un pas pera agafar una de les tiges de l'arbrissó; peró, rápida com un llamp, Beatriu, pulida, d'esglai, llençá un crit y li agafá el braç que ella feu recular ab tota la força de que era susceptible.
— No ho toqui pas, suspirá ella ab veu tremolosa; no ho toqui pas si estima la vida; aquesta planta es fatal.
