—Porta-m els diners,—li va dir,—i allavors triaras les mercaderies que voldras; car bé prou que sabem després lo que ns costa cobrar.
El sabater no va fer negoci; no va cobrar més que aquells vint kopeks de les mitges soles i talons, i sen va dur un parell de valenki[1] velles que li varen donar per adobar.
Sen va anar, molt trist, a la taverna, a beure-s els vint kopeks, i després se va tornar a posar en camí sense les pells. Al matí, havia tingut fred tot el camí, emperò, després de beure, tenia calor, i això que anava sense xuba. Va trotant, donant cops amb el bastó sobre l glaç; s'alegra tot sol, fent anar d'ací d'allà ls valenki. Tot caminant se va fent aquestes reflexions:
—Tinc calor en sense xuba perquè he begut una mica. El vi m corre pel ventrell: quina necessitat hi ha d'una xuba nova? Vaig tirant, sense pensar en la meva miseria, vet-aquí com sóc fet; tant me fa una cosa com una altra. Puc viure molt bé sense xuba; tota ma vida men passaré. Però, ara que hi
- ↑ Bòtes de feltre pera l'hivern.
