—Apa, noi,—va dir;—fòra paraules inutils. Vesteix-te; apa, apa.
Va agafar el pobre home entre ls seus braços, el va aixecar, el va posar dret i va mirar el seu cos tant fi, tant, i la seva cara dolça.
En Semèn li va posar el seu caftà sobre les espatlles; emperò l'home no tenia esma ni pera ficar-se les mànigues. En Semèn les hi va ficar, va cordar el caftà, li va estrènyer la cintura, se va treure la gorra espellifada, i li va voler posar, més se va sentir fred al cap, i va pensar:
—Jo só calb de tot el cap, mentre que ell té una bona cabellera ben espessa.
Se va tornar posar la gorra:
—Val més,—va pensar,—posar-li les bòtes.
I agenollant-se davant de l'home, en Semèn li va calçar els valenki. Després, posant-lo dret, li va dir:
—Ja estas, germà! Apa, belluga-t una mica, escalfa-t; ja no tenim res que fer aquí; ja ns en podem anar.
Emperò l desconegut restava de peu dret, sense parlar, mirant-se en Semèn am dolçor: no podia articular ni una paraula.
