—I bé! Per què no parles? No podem pas hivernar aquí: cal anar a casa. Pren el meu bastó, repenja-t hi, si no tens forces, i apa, camina!
I l'home va caminar, i no va restar pas endarrera. Van tots dos de costat, i en Semèn diu:
—D'ont ets?
—No sóc d'aquí.
—Conec a tothom de per aquí. Com has anat a raure allà baix, darrera de la capella?
—No ho puc dir.
—T'ha fet mal algú.
—No, ningú m'ha maltractat: Déu m'ha castigat.
—Bé, ja ho sabem que tot ho fa Déu; emperò un hom sempre ve d'una banda o altra. Ont anaves tu?
—A qualsevol banda: tant m'estimo.
En Semèn se n'extranya. Vet-aquí un home que no fa pas cara d'esser un farsant, té la veu dolça, emperò no diu res de sí mateix. En Semèn pensa que hi ha moltes coses inexplicables en aquest món, i diu a l'home:
—I bé! Vine-ten am mi: a casa l'escalfaras una mica.
