El foraster se va treure l caftà, se va posar la camisa i les calces i s va estirar sobre l banc. La Matrena va bufar la candela i s va enfilar adalt de l'estufa, al costat den Semèn. Se va tapar amb un extrem del caftà i se va jeure; però no va poder dormir: el foraster la tenia capficada, i després va pensar que s'havien menjat tot el pa que quedava, que no n'hi hauria pera l'endemà, i que la camisa i les calces den Semèn eren donades; se sentia trista i neguitosa. Més, recordant-se del somriure del foraster, va tenir un esclat de goig. La Matrena s va estar molt de temps sense poder dormir. En Semèn no dormia tampoc, i estirava l caftà cap al seu cantó.
—Semèn!
—Què?
—Havem menjat tot el pa i avui no he cuit. Què faré demà? Que demanaré a la nostra comare Melania que men deixi per demà?
—Ja viurem perxò. Ja tindrem per menjar.
Un silenci.
—Té bon posat aquest home; perquè no diu res d'ell mateix...
—Séns dubte ho deu tenir prohibit.
