—Tothom treballa: jo faré com els altres.
—Com te dius?
—Mikhail.
—I bé, Mikhail; tu no vols dir res de la teva persona, tu mateix; emperò cal menjar. Si fas lo que t diré, te faré la vida.
—Que Déu te dongui la gloria! Ensenya-m, ensenya-m lo que no sé.
En Semèn va agafar canem i s va posar a tòrcer fil.
—No costa gens: té.
En Mikhail mira, agafa també l canem, torç el fil, i tot seguit en Semèn li ensenya de tallar, de cusir, de fer anar l'alena, de posar les soles, de picar els cusits. Desde l tercer dia, qualsevol feina que li ensenyessin, en Mikhail comprenia desseguida; treballava tant polit que semblava com si durant cent anys no hagués fet altra cosa que fer bòtes. No perdia ni un minut; menjava poc; acabada la tasca, no s movia del seu recó, amb els ulls mirant enlaire, sense dir res; parlant poc, no rient mai, no sortint mai; i no sel va veure somriure més que una vegada, el primer vespre quan la dòna li havia servit el sopar.
