Dia per dia, setmana per setmana, va passar un any. En Mikhail continuava vivint i treballant a cân Semèn. El fadrí s va fer celebre: ningú feia les bòtes tant ben acabades, tant fortes com en Mikhail, el fadrí den Semèn.
Era conegut a vint llegües a la rodona, i en Semèn va començar de fer-se ric.
Un dia d'hivern, mestre i fadrí treballaven junts, quan un vozok[1], am tres cavalls magnifics d'ont els cascabells sonaven alegrament, se va aturar a la porta de l'isba. Un vailet va saltar del sitial, va obrir la portella, i un barine[2], ben embolicat amb una xuba, va baixar del vozok i va pujar els esglaons de l'escaleta. La Matrena va obrir la porta de bat a bat. El barine va ajupir el cap, va entrar a l'isba i s va redreçar: el cap li tocava gairebé al sostre, i omplia, ell tot sol, tot un cantó de la cambra. En Semèn va saludar el barine
