de l'altra, emperò l'una d'elles coixeja i arrossega la cama.
La dòna s'atura a la porta, fa córrer el pastell i entra a l'isba, empenyent les criatures davant d'ella.
—Bon dia, bona gent.
—Sigueu la benvinguda. Què volieu?
La dòna s'asseu, les noietes s'acosten molt an ella timidament.
—Necessito sabates pera les meves nenes.
—No n'hem fet mai de tant petites, emperò tot se pot fer: ho provarem. Se poden fer am punteres, se poden fer am folro de tela: com les voleu? En Mikhail, el meu fadrí, ne sab molt.
En Semèn se tomba i veu en Mikhail que devora amb els ulls les noietes.
En Semèn, cada cop més extranyat. Es veritat que aquelles noietes són boniquetes, grassones, amb unes galtones totes rosades, i els ulls negres; els abriguets de pell i els mocadors del cap són graciosos, emperò no pot arribar a compendre per què en Mikhail les contempla am tant interés, com si ja les conegués. En Semèn enraona am la dòna; pren la mida.
