jo l coneixia, jo sabia que l sol no seria encara post quan l'ànima del barine l deixaria, i jo pensava: «L'home acumula pera un any, i no sab que ha de morir abans de la nit». I me vaig recordar de la segona paraula de Déu: Coneixeras lo que no es donat a l'home. Lo que hi ha dins l'home, jo ja ho sabia... I ara aprenia lo que no es donat a l'home. No es donat a l'home saber què es lo que cal al seu cos; i vaig somriure per la segona vegada. Emperò jo ignorava encara, jo no comprenia lo que fa viure ls homes. Vaig viure així, esperant sempre la revelació del Creador, la darrera paraula divina. Quan va fer sis anys, va venir aquella dòna am les bessones, les vaig reconèixer i vaig saber com era que ls havia salvat la vida. Allavors ja ho vaig saber tot i vaig pensar: «La mare implorava pera ls seus fillets, i jo havia escoltat la mare; jo m'havia cregut que aquelles orfanetes eren destinades a morir, i vet-aquí que una dona, una extrangera, les ha nodrides i recullides». I quan aquella dòna va plorar d'entendriment parlant d'aquelles criatures que no li eren res, que ella contemplava, que ella planyia, vaig veure en ella l'imatge divina de Déu i
