sar, sinó perquè una dòna tenia l'amor en son cor. Els homes viuen, no perquè pensin en si mateixos, sinó perquè l'amor es en el cor dels homes. Abans jo ja sabia que Déu ha donat la vida als homes i ha volgut que visquessin. Ara he comprès que Déu no vol que l'home visqui sol, i per això es que amaga a cascú lo que necessita. Vol que cascú visqui pera ls altres, i per això es que revela a cascú lo que es util a la vegada an ell mateix i als altres... Allavors vaig compendre que ls homes, que s creuen viure unicament de llurs propries sollicituds, no viuen en realitat sinó per l'amor tot sol. Aquell qui es en l'amor es en Déu; i Déu viu en ell, car Déu es l'amor.
I l'angel cantà les alabances de Déu; sa veu féu tremolar l'isba; la teulada s va obrir, una columna de foc s'aixecà de la terra envers el cel. En Semèn, la seva dòna i els seus fills se prosternaren en terra. L'angel obrí ses grans ales i va volar cap al cel.
Quan en Semèn se va retornar, l'isba havia tornat a agafar el seu aspecte, i ja no hi havia ningú, fóra d'ell i dels seus.
