cotxera, més no pogueren penetrar dins l'isba; allavors s'aplegaren fent bola, i, llançant-se contra la finestra, van trencar un vidre.
Després se van escampar dins la cambra i s'enfilaren adalt de la taula, adalt de l'estufa.
La Maixa s'havia refugiat dins un recó; emperò ls reptils la trobaren i se l'endugueren cap a l'aigua.
La mare li va córrer al darrera, i no va poder aconseguir-la: les serps havien desaparegut dins lo més pregon de les aigües.
La pobra mare va plorar, creient sa filla morta.
Un dia, llarg temps després, la mare s trobava prop de la finestra i mirava defòra. Sobtosament va ovirar la Maixa que donava la mà a una criatura i en duia una de més petita a braç.
La mare, molt contenta, va abraçar sa filla, i li demanà d'on venia i qui eren aquelles criatures.
—Són meves,—va respondre la Maixa;—el reptil s'ha casat am mí, i jo habito l Palau de les serps.
I la mare li va preguntar si s'hi estava bé dins l'aigua.
