tura; te sents neguitós, no estas bé enlloc, no tens ni un moment de repòs; que set presenta al davant un bocí de carn, pitjor encara, t'hi tires a sobre sense reflexionar. No hi fa res que t donguin bastonades i que t tirin pedres; encara que t'empaitin els goços o ls llops, que es cas de deixar anar el bocí. La fam ne mata així molts dels nostres! Tot el mal ve de la fam.
El colom deia:
—Per mi, el mal no ve pas de la fam: tot el mal ve de l'amor. Si visquessim isolats no hauriem de patir tant: al menys forem sols a patir; mentre que vivim sempre per parelles; i tu estimes tant la teva companya, que ja no tens repòs. No penses sinó en ella: «Ha menjat? Està ben abrigada?» I quan s'allunya un poc de tu, allavors te trobes perdut; no pots treure del pensament l'idea de que l'esparver se l'ha emportada, o que ls homes l'han agafada. I et poses a buscar-la, i caus tu mateix en pena, sia a les urpes d'un esparver, sia en les malles d'una xarxa. I si ta companya es perduda, ja no menges, ja no beus, ja no fas sinó buscar i plorar... En moren molts així entre nosal-
