Pàgina:Coriolà (1918).djvu/26

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
VIRGÍLIA

   Senyora, em plau de veure-us.

VALERIA

   Còm seguiu? Ja es veu bé que sóu feineres. Què és açò que cosiu? O, belles marques, ben cert!... I el menudet, què fà?

VIRGÍLIA

   Gràcies, senyora: està molt bé.

VOLÚMNIA

   I agradant-li un poc més veure espases i oir tabals que no pas anar a escoltar el mestre.

VALERIA

   Es fill de pare, cert. Tot un gentil minyó, creieu-me. El dimecres vaig estar-me'l contemplant mitja hora llarga: ja té el posat decidit. Corria al darrera de una papallona d'or, i quan la atrapava la deixava anar; tornava a collir-la i tornava a deixar-la, i altre cop i altre cop, anant i venint, fins que, no sé si perquè s'enrabià d'haver caigut, o per altre motiu, feu gest d'apretar les dents i la matà. O sí, la trocejà, vos ho asseguro.

VOLÚMNIA

   Es el gest de son pare.

VALERIA

   Verament, és un noble infant.

VIRGÍLIA

   Un atarantat, senyora.

VALERIA

   Anem: deixem la feina. Aquesta tarda vull que representeu amb mi les mestresses rondadores.