que no ploras de pietat, per dur cor que hagues, quant veyen tanta humilitat en aquell qui era estat dels enfortits e dels ardits cavallers del mon e mils de son cor. E mantinent l'arquebisbe hac son consell ab los bisbes e ab los prelats qui alli eren; e, hagut son acort, pres del rey d'Arago sagrament de estar a manament e voluntat de la sgleya. E aço fet, absolguel de aquella sentencia d'amunt dita. E lo rey, com aço fo fet, mana que tuyt s'en ixquessen de fora, car sentis regeament agreugat, que tant era feble que a penes podia parlar.
E quant vench lendema bon mati, feu se venir devant lo bisbe de Valencia a qui ell molt amava, e l'abat de Poblet, e l'abat de Sentes-creus, que son del orde de Cistell, En Uguet de Mata-Plana, pabordre de Masella, qui era son clergue e gran son amich e de sa casa. E vengueren li devant tots quatre sens pus que no n'i hac. E ell giras vers lo bisbe de Valencia, e, en presencia de tots los altres qui eren aqui, dix li axi:
«En bisbe, hun sots que yo he molt amat tots temps, e en qui yo he hagut tots temps ma fe, e en qui yo he de mos affers comfiat, e quant yo us demanava quem consellassets, m'havets consellat be e llealment en mos affers tota vegada. Ara, per ço com yo he en vos aquella fe e en leix, e mes que en nengun altre, prech vos e us requir quem consellets, ara que us he major ops. E nom consellets axi com a rey, mas axi com a hom mort, o a hom qui spera breument a morir; que yo be se e trop en mi en lleix, que d'esta malaltia no puix guarir».
E quant lo rey hac dites aquestes paraules, foren tots trists e despagats, e els ulls los vingueren en aygua per pietat. E puix respos lo bisbe de Valencia al rey, e dix li axi:
«Senyor, gran merces com a vos plau dir com en mi havets major fe que als altres, e quant a mi demanats especialment de consell. Per que no es mester quel vos do en aquella manera que vos havets dit, ço es assaber com a hom mort o que espera en breu a morir; car axo, senyor, quens havets dit es dol e tristor e desconfort de nos e de tota nostra terra, e que seriem tots perduts. Mas ja, si a Deu plau, ne sera axi; que vos serets en breu guarit e de vostre mal dellivrat. E aquesta malaltia no es sino senyal de amor que Deu Vostre Senyor vos mostra, per tal quel reconegats, e, si li tenits tort, que li esmenets. Don yo us consell que semblets a vostres antecessors
