I un om deixa allargar les estones de contemplació, i, mai prou assadollat de ses belleses, el qui l'ha vista de die la vol sorpendre a la nit.
És una matinada d'Agost i fa unes dugues ores qu'he passat per Noedes, l'ivernal vilatge que dóna nom als estanys tenebrosos enclavats entre els pics vorers al Madres, l'alterós cim que separa el país català del gabaig. Vaig pujant, pujant, encisats els ulls, vigorisat per la puresa i la temperança de l'aire, content del primer bocí d'excursió i fins de la soletat quem volta, quan entro en el bosc. Oh quin bosc més temptador! El camí, poc fresat, giragonceja entre faigs gegantins, allà al cap de munt del brancam atapaïts de fulla que tot tremolant transparenta la blavor del cel. Vaig fent camí tot afalagant-me les orelles les mil remors de la Natura, am les quals armonisa el ritmic brugit de les meves trepitjades. A terra hi hà branques seques que les ventades fortes o el llamp han esqueixat. De tant en tant, el verd obscur