en que va decidir dur el ramat a Pla Guillem. Quan l'endemà, tantost apuntat el die, sen va anar cap a Castell, les vores del camí eren blanques i començaven a glaçar-se. Quan va ser a Coll de Jou ja-s feia dificil el tranzit, i el bon Janret, ple d'anel i evitant les relliscades, pujava amunt a pas de ca. Les torrenteres baixaven escumoses, els xaragalls eren glaçats. Quan am penes i treballs va franquejar Marialles i, tombant la Llipudera, va veure que les barraques ja eren cobertes, va dirigir tot seguit la vista a Pla Guillem: era tot blanc de cap a cap. El cel era sempre gris, amenaçant amb altra nevada, com si sols agués reposat per a deixar temps a que la neu se glacés i augmentés el fred.
Al arribar a Pla Guillem, en Janret es va sentir el cor oprès: tot era una gran extensió blanca que feria la vista, amb algunes sinuositats qu'era dificil distingir si eren del terreny o neu quel vent avia apilonat o alguna barraca colgada. Per fi va anar veient el ramat, quasi tot arraulit per a comunicar-se escalfor; lo qu'ell