tant avia temut, un vedellet glaçat s'estava ajegut i solitari; totes les besties, fugint instintivament de la mort, se n'avien allunyat i romanien aplegades, formant una taca immensa entre tanta blancor, i com indecises d'estar sense guia, estranyades de no veure a la vora pastor ni goç. En Janret va coneixe la cabana, quasi tota colgada sota la neu. Am veritable febre va començar a treure la que cobria la porta, i, tant bon punt oberta, va sentir la goça que glapia, quel llepava tot conduint-lo vora el jaç de palla. Allí demunt hi jeia en Martinet, qu'en una derrera convulsió de fred s'avia quedat estirat, llargarut i com aprimat; la cara, que tenia prou morena, se li avia tornat tota blanca i contreta.
El pobre Janret, desconsolat, am la cara esllanguida i els ulls esverats, va exclamar:
«Oh bon Déu! Que-t som fet? Per què me l'has pres?»
I desde aquell any, cada volta qu'algú al estiu fa nit en la seva cabana, en Janret