moviment de les branques; els raigs del sol proven vanament d'esllaviçar-s'hi. Sento a voltes quasi tocant-me l'orella la monotona musica d'un insecte; sobre meu, l'esfereit aleteig d'un roquerol.
Me sembla com que fes dies qu'he sortit de casa; el camí qu'he fet desde Vinçà, tranquilament passant per Rigardà i Vallestavia, m'apar llarg i ple d'incidents.
Al deixar poblat, en la derrera casa de Vallmanya, mentres l'ome m guiava per anar a Prat Cabrera, la dòna m deia am tò misteriós: «Hi arribareu pas anit a Balaig». I no sé per què en aquesta estona plasenta, am tot i tenir de temps sis o set ores de claror per caminar, les paraules de la bona dòna m tornen sovint al pensament. Me tocarà passar la nit al ras? Però passa l'estona i és cas d'aprofitar tots els moments. Desencantant-me dels atractius suaus d'una migdiada a l'ombra, me despedeixo de l'ermosa vall i emprenc de nou l'ascensió.
Bon troç abans d'arribar a la carena ja m vaig adonar de que uns blancs tèls