de boira començaven a entrenyinar els abets del cim.
Acabo la pujada i se m'extén devant la molsuda catifa de Prat Cabrera, vorejada de boscos d'abets que s'avancen dins del gleber. Un ramat nombrós hi pastura. Els braus, al veure-m passar aprop, se giren a mirar-me com a foraster tot rondinant; algunes vaques corren pels prats ondulats derrera de llurs vedells. Arribo a la cabana i trobo el pastor vora la porta que treballa una cullera; m'assec al seu costat, i, sense distreure ls ulls de la feina que té entre mans, em fa saber que ja s'ha adonat de mi quan he tombat la carena i qu'és el pastor del cabal de Corçaví. Li demano quem senyali el camí que mena a la jaça de Balaig i quant s'hi posa.
«—Ja hi podes sere anit, si la broma ho vol. S'hi solen posar cinc ores, mê te cal pas reposar!»
M'indica el corriol tallat entre l'abetosa i em poso en marxa.
La boira va descendint, descendint; acaricia els arbres, entreteixint-ne les