ja po sento esquella ni goç. Allavores em poso a fer crits de «Pastor! Pastor!» i res: em torna a voltar la quietut, que sols jo trenco cridant am més força fent servir les mans de corn.
Res me respon. La Natura, adormida, deixa passar les ores vençuda per la boira. La nit s'atança depressa am silenciosa feredat. No obstant, algunes remors amagades protesten de la fosca i impenetrable soletat en què la broma les enfonsa. El xiscle esquerdat d'una graula propera, l'aúc condolit i tetric d'un mussol o duc llunyadà, ajuden a donar un to misteriós al quadro.
No sé materialment on soc, estic del tot perdut, m'entra el dupte de si avançant m'allunyaré de Balaig o m'hi acostaré. He tombat tres valls immenses i em sembla d'una banda que no puc ser-ne lluny. Me resisteixo a abandonar la partida, però m ve l'idea de que pujant, pujant, arribaré vora el cim del Canigó, i qu'allí m'orientaré mercès a coneixe la regió per anteriors excursions, podent aixís dirigir-me més facilment a les jaces de Cadí o