Varem visitar el grandiós castell, aquell agombolament de pedra que tants setis i tants adobs ha sofert en el temps, colocat com està en lo qu'abans era entrada de França. ¡Tantes vegades que l'aviem ovirat rapidament, aquell castell, passant amb el carril! Are hi erem, i, enfilats en la torra més alta, contemplavem les Corberes de ben aprop, nues de vegetació, inexpugnables, formant la més gran frontera natural que puga separar dos pobles. Però l'esplendida plana del Rosselló ns cridava somrient amb els seus camps fructificants, els seus rengles d'arbres, les seves carreteres cobertes, limitada per l'imponent isolada massa del Canigó i per les Alberes, quens senyalaven l'Empordà. No-ns cançavem pas de mirar-nos-ho en lloc de les Corberes. Semblava qu'am la seva ermosura el Rosselló ns vulgués fer desistir de la nostra excursió per males terres.
Després varem seguir la carretera en direcció a Narbona. Quin camí! A l'una banda, les abruptes Corberes mostrant la seva immensitat calcaria; a l'altra, l'insa-
