a Balestà, amb el proposit d'entrar al limit del Conflent d'una vegada, desitjosos de tornar a sentir parlar català.
Balestà de la Frontiero era el derrer poble gabaig pel qual aviem de passar: ja ens trigava de baixar cap a la ribera de la Tet, de veure arbres i aigües i camps conresats; perquè el derrer poble ont ens aviem aturat estava també en plena Corbera, en plena regió calcaria poc entretinguda per la vista i molt fadigosa pels peus.
Anavem cercant ostal quan varem veure quel rector sens acostava com reconeixent-nos, i, ben oberts els braços, ens donava el Déu-vos-guard en bon català. Feia pocs dies que no la sentiem parlar, la nostra llengua, i ens semblava que ja feia molt temps: estavem en la seva frontera i l'anyoravem aviat, cosa que potser no-ns aguera succeit estant-ne ben lluny i en el cor d'una nació estrangera.
La franca fesomia del bon capellà no-ns era desconeguda. ¿On l'aviem vist abans? Ell meteix ens va treure aviat de duptes.