Fenolledes, i allí, entre gabatxos, monsenyor va resoldre transplantar-hi an el seu rector, com un castic, pensant tal volta corretgir-lo d'una mania que no entrava en el criteri del estat del qual era funcionari.
I an el bon rector, que prou procurava resignar-se am la seva creu per forçar la voluntat, se li eclipsava el temperament actiu, se li apagava l'intelligencia i se li doblegava el cos. Ell concretava tots els mals dient-nos:
«Anyori el Vallespir! Allí és on voldria morir, no-n pas en aquei desert»
Vet-aquí la gran alegria qu'avia manifestat al veure-ns a nosaltros! Era perquè ens va reconeixe com a paisans trobats en terra estranya; per xò ns va saludar am la cara riallera i amb els braços ben oberts.
Si monsenyor pensava en ques corretgiria, segur qu'anava errat. L'anyorament augmenta l'amor a lo ques deixa. Si monsenyor, preocupat per altres assumptos, allargava el castic, pot-ser no s'hi fóra a temps, perquè de vegades l'anyorament també mata.
