A nosaltros, acullits a la rectoria, ens va semblar arribar a un oasis. Ens hi varem estar fins a mitja tarda; a l'ora trista ns en varem despedir, i ell ens va acompanyar un bon troç en el camí d'Illa. Després varem veure una estona la silueta del bon rector, despedint-nos de lluny. ¡Quin bé li aviem fet am la nostra visita improvisada, i quin mal amb el nostre comiat!
També nosaltros, com ell, estavem assedegats de veure arbres verds i cases blanques i cares alegroies; però al arribar a la primera vila catalana, Illa, ja era fosc.
L'endemà ja caminavem en direcció a les Alberes, i l'alegre i accidentada serra semblava cridar-nos amorosament:
«Per vosaltres no som una frontera: nosaltres som verdes, som poblades, som alegres i oferim al vianant, fins en el cor del ivern, colls i ports de bon passar. ¿Què hi fa que de l'una banda siguem de França, de l'altra d'Espanya, si els estats muden i nosaltres som catalanes i ho serem eternalment?»
Al acostar-nos-hi, deliciosament a-