prop de la llar; dels calamastecs en penjava l'olla fumosa. A la banda dreta, i també a la vora del foc, hi avia el breçol, qu'acabava de gronxolar: el nin s'hi avia adormit com un santet no feia gaire, i la mare s dalia a remirar-sel, tant bonic, tant rodanxó!
Prou l'avien desitjat aquell fill de les entranyes! A la fi, al cap de sis anys de matrimoni, la mare de Déu de Nuria els va escoltar després d'aquella anada que hi varen fer, que la Maria anava recordant am tots els detalls: la forta pujada de Queralbs, la parada a la font passat el poble, el soroll aixordador de les cascates, les aves-maries que va resar el seu ome i tot al ovirar la creu del Pedró, i la soptosa vista d'aquell santuari, de tanta anomenada.
Més a la pobre Maria, al venir-li el consol del fill, li va fugir la pau de casa. En Miqueló, el seu marit, que li avia estat sempre tant afectat, se li anava tornant rondinós. Descapdellant records, entre abstreta i cavilosa, deixat el menjar demunt l'escon, li venia a la memoria el