seu festeig, quan en Miqueló, tornant de Vallçabollera ple de contrabandol, fresc i sapat malgrat les caminades, com que granejava, li guardava sempre per ella un mocador de batista, o un troç de seda perquè sen fes un devantal, o un bocí de vellut perquè sen guarnís un jipó. Un cop casada, aquell benestar que va durar sis anys! Quan ell se n'anava a proveir a França, ella l'acompanyava un tall de camí, es cuidava de que res li manqués, li omplia de requisits al istiu la pitrera, al ivern la manta. I ell, a la tornada, si era de die, procurava sorpendre-la d'esquena, si era de nit s'anunciava amb el seu tustar.
¡I com avia anat mudant desde al venir al món aquell angel de Déu de Valentí! Les estades fòra de casa s tornaven més llargues, sobre tot quan de Fornells se n'anava a Berga per vendre; i a la fi, quan compareixia, en pagament de l'angoixa qu'ella avia passat, gaire bé no feia sinó demanar-li bruscament «el sopar»!
Ella prou en sabia el motiu, d'aquell cambi. Era aquella bandarraça de Castellar