de Nuch la qu'entabanava an en Miqueló; i ell s'hi deixava caure, el babau, que potser ja s'anava avorrint de la seva propria dòna. Ell agués tingut ofici o bé no agués fet sinó treballar la terra. Això de fer de contrabandista, si bé un om s'hi podia guanyar un millor benestar, era una vida cançada i plena de neguits. De tant atravessar les montanyes per camins esgarriats i de tant anar d'un poble al altre, avia perdut l'amor an el caliu de casa: ella coneixia prou qu'a tot arreu s'hi trobava bé i que no l'anyorava en lloc. Are, ficat a casa, semblava a la gavia, tot era voler sortir: si els primers mesos el nin el retenia, are tot seguit li trigava d'anar-sen.
¿I quina culpa hi tenia, el pobre Valentí, de quel seu pare no l'estimés prou?
¡Com trigava, com trigava, en Miqueló! Si agués sigut abans prou auria arribat aquella vetlla per ventades que hi aguessin, no auria mirat el temps que feia, més are no calia pas tenir-ne quimera. Segur que, tornant de la Pobla, es devia