estar ben arrecerat a Castellar a casa d'aquella moçota.
Ah! no vindria avui encare, no.
Tot sovint parava l'orella, creient-se que tustava; però era el vent, sempre el vent que la posava frisosa; era el vent, que mentres ella estava sola forcejava els finestrons.
I la Maria anava veient-s'hi molt, de sola, i posant-se trista. Sentia com una amargor s'anava apoderant d'ella, i tenia un pressentiment de que tot just era an el començar del patir, de quels seus mals durarien.
En els seus ulls blavencs s'hi abocaven les llagrimes; però, com cercant companyia, els va dirigir an el seu fillet que dormia en el breçol. El nin, entregat a un somni dolç en el qu'apareixien per força les caricies de sa mare, va anar torcent un cantó de la boca grassoneta i es va quedar una bella estona amb els ulls clucs i la cara riallera.
Aquell encoratjador somriure, com un sol, va assecar la rosada dels ulls de la Maria.