Ja s'acabava el bon temps. Les grans ramades d'ovelles abandonaven els pasturatges de les vessants de Costaborda, deixant ben adobada la terra, que les neus de l'ivernaç cobririen; més tard, amb els sols de primavera, vindria la fosa, brollaria l'erba regalada i fresca, s'extendria la gran florida, per a refer el bestiar l'any vinent.
En Valentí, que ja era un marrec de sis anys, espigat i aixurit, am la cara roja i el berretinot ficat que li tapava les orelles, les calces cordades sota les aixelles i les mans a la butxaca, mirava tot complascut com els pastors arreplegaven llurs sarrons i capots, preparats a endur-sen les ovelles, enllà, més cap al pla, on cada un se distribuiria en un poble o bé en un mas.
¡Que bé s'oviraven desde allí dalt el campanar de Toses, el poblat de Dorria i fins la casa de Fornells, en la qual en Valentí aviat retrobaria a la seva mare,