bra dels pins immensos. Ella, al veure-l tant content, es donava per ben satisfeta del sacrifici d'aver-se quedat tant sola uns quants dies.
La Maria no era coneguda en vist abans: bonica sempre, però avia perdut aquell color tant sà, estava més seca i com envellida; de lo que li costava distreure-s dels seus dolors, avia ben mudat l'expressió dels sens ulls.
En Miqueló desde feia temps s'entregava a la beguda, lo que molt soviat la Maria avia temut. Començant per fer un traguet d'aiguardent a cada parada, s'hi va aficionar, fins acabar que sempre en portava la botella plena en lloc de vi. Si algú l'en reconvenia, ell deia que donava més dalit per caminar. Mentrestant ja li avia succeit dos cops d'arribar a casa ben borratxo, i sempre mal-umorat, deixant anar la bravada que tant repugnava a la Maria. Seguia encare amistançat a Castellar de Nuch.
Més, no fos sinó per una estona, la Maria s distreia d'aquêts pensaments, en presencia del seu fill tant alegre.